Feeds:
Entrades
Comentaris

Moi moi!

Moi moi! Que és la forma finesa de dir adéu!

Sóc ja per terres catalanes i m’acomiado de Finlàndia i del bloc Suomiant amb aquesta última entrada.

Aquestes dues últimes setmanes he estat en una comunitat ecològica al sud-est del país fent un voluntariat, cosa que m’ha mantingut força al marge de qualsevol tipus de tecnologia i per tant de qualsevol comunicació amb la societat. Aquest voluntariat m’ha servit, a part de per conèixer un estil de vida desconegut per mi fins ara, per acomiadar-me del país de la millor manera possible, en ple contacte amb la natura. Allà vivíem al mig del bosc, al costat del llac, i he pogut confirmar el que tothom m’havia estat dient fins ara, que el bé més preuat dels finesos és el bosc. Si decidiu viatjar a Finlàndia, per poc que podeu, llogueu una petita cabanya perduda al mig del no res i passeu uns dies allà aïllats. Definitivament la meva millor experiència a Finlàndia i sens dubte la meva recomanació final per “viure” el país.

Us deixo els enllaços a les fotos dels últims viatges que he fet i que no m’ha donat temps de poder-vos explicar. Espero poder-ho fer en persona.

Tallinn

St. Petersburg

Villa Westergård

Molt breument: recomano anar a Tallinn per els seus parcs i el seus carrerons del casc antic, i recomano anar a St. Petersburg per la seva majestuositat i per l’Hermitage, el millor museu que he vist mai.

Moltes gràcies a tots per els vostres comentaris al llarg de tot aquest temps i espero veure-us ben aviat.

 

Anuncis

Hola de nou. Amb Setmana Santa i tot plegat he estat molt de temps desconnectat, però ara tinc històries fresques per explicar. A mitjans del mes passat en Bernat, la Blanca i la Maialen van estar de vacances per aquestes contrades i vam aprofitar per llogar un cotxe i visitar la part més oriental de la famosa zona dels llacs, gairebé a tocar la frontera amb Rússia. Per introduir aquesta zona el millor és veure una imatge del Google Maps i així us podeu fer una idea de què vol dir “la regió dels mil llacs”.

El més graciós del cas és que hi han molt més de mil llacs en aquesta regió. De fet n’hi ha prop de 40.000 essent el llac Saimaa el més gran i important. Com us podeu imaginar, viatjar per un lloc així significa estar passant constantment per petits llacs i espessos boscos, tot molt humit i verd. La nostra ruta concreta va ser resseguir tota la costa del Bàltic des de Hèlsinki fins a Lappeenranta, on només hi vàrem fer nit. El dia següent ens vàrem dirigir cap al nord direcció Savonlinna, passant per dos paratges preciosos que valen molt la pena. El primer que et trobes venint des del sud és Parikkala una petita localitat envoltada de llacs i boscos on hi ha moltes rutes per fer caminant, en bici, o bé amb canoa durant l’estiu. En concret aquest poble es troba dins la Carèlia, en comptes de la zona dels llacs, però no vàrem notar la diferència. Seguidament vàrem enfilar per la cresta de Punkaharju, una carretera que serpenteja entre llacs al llarg de 7 quilòmetres, sobre una cresta provocada per la sedimentació de grava en l’era glacial. Resumint, una carretereta amb aigua a banda i banda que sintetitza el que és la regió dels llacs. Molt maco. Aquí podeu veure la carretera.

Sé que sembla que no tingui res d’especial aquesta carretera, però és que en tot el trajecte no hi ha ni un sol lloc que no estigui completament poblat de pins i bedolls que tapen les vistes. Es podria aplicar allò de “els arbres no et deixen veure el bosc”. Mai millor dit. Aquí podeu veure les vistes laterals (quan hi vàrem estar nosaltres encara estava tot glaçat!).

Finalment vàrem arribar a Savonlinna, una ciutat famosa pel castell amb fortificació que té i per estar al costat del llac Saimaa, el qual va donar vida a la ciutat en temps passats. El castell i tota la zona dels voltants és molt maco, però la ciutat és molt, molt tranquila i no està gaire preparada pel turisme de cap de setmana. Com no em cansaré mai de dir, la Finlàndia per visitar està en els boscos i en les zones despoblades, no en els centres urbans.

Només una anècdota curiosa sobre el castell: com tots els castells envoltats d’aigua, estan super protegits dels atacs enemics pel simple fet que tenen que atacar des de l’aigua i els és/era molt difícil arribar-hi. Però ep! Que aquí a l’hivern es congela tot! Efectivament, durant els mesos d’hivern, el castell era un blanc fàcil per les tropes a peu.

Podeu veure més fotos al flickr de Suomiant fent clic aquí.

Per cert, estic molt content d’aquest Barça i de ser culé. El que em molesta més de la campanya indesitjable del club madridista i de la central lechera, és que es creien realment amb possibilitats de guanyar-nos. Fan tota aquesta campanya pudent, perquè es pensaven estar a l’altura. Quins il·lusos! Empatem un partit d’una competició en que els portem 8 punts d’avantatge, els eliminem tranquil·lament amb un 3 – 1 d’Europa i perquè fan un gol al temps de descompte d’una final de copa, ja es creuen a l’altura? Sincerament, la final de copa no es va guanyar perquè en Pep tenia molt clar que si s’anava a tope a la final, els jugadors tindrien desgast físic (lesions provocades pel joc brut) de cara els partits més importants (semifinals de Champions). Madridistes, que sembla que ja no us recordeu del 5 a 0!

La segona gran ciutat que vàrem visitar amb els de casa va ser Tampere. Situada a l’interior de Finlàndia, prop de la zona dels llacs, és la ciutat on l’industria té un major impacte; si més no, un major impacte visual. Coneguda com Manse en l’argot de la ciutat (la paraula prové de Manchester, la ciutat industrial d’Anglaterra) i és degut a la seves similituds, com per exemple la utilització indiscriminada del maó vermell, que personalment m’encanta.

 

Altres coses que relacionen la ciutat directament amb la indústria, és la seva proximitat a un petit poble anomenat Nokia, on una vegada una empresa de telecomunicacions va començar la seva aventura empresarial treballant la cel·lulosa (!). O també l’obertura d’un dels museus més importants dedicats a Lenin.

Però sens dubte el millor de la ciutat és la Catedral, el barri de Pispala i la sauna Rajaportin. La primera, és una Catedral de principis del segle XX que pertany al moviment del Nacionalisme Romàntic finès, amb grans bloc de pedra autòctona de color gris, teulades roges i motius de natura nòrdica. Va ser votada pels finesos com l’església més bonica del país; és de les que no et deixa indiferent. A l’interior tot i la seva austeritat pròpia de les esglésies protestants d’aquí dalt, s’hi poden veure preciosos frescos de Hugo Simberg, com per exemple L’Àngel Ferit.

 

Sobre Pispala, dir que és una zona elevada amb un agradable barri de casetes des d’on es pot veure el centre de Tampere i els llacs dels voltants, i té la sauna pública més antiga de Finlàndia: la sauna Rajaportin. Una petita sauna de l’any 1906 que pràcticament no ha estat modificada, i segueix funcionant amb l’antiga caldera de fusta. A dins el primer que notes és l’agradable olor a fumat de la fusta cremada i la companyia pròpia d’un local social com són les saunes. Aquesta encara segueix sent utilitzada per els treballadors del barri que hi van cada dia després de treballar, per rentar-se i el que és més important, socialitzar-se. El vestidor sembla ben be un bar, on la gent està conversant sobre política o hoquei gel amb una cerveseta a la ma. Un cop nu i ben nu, entres a la part pròpiament dita sauna, on hi ha una font d’aigua per rentar-te a la part inferior i uns seients a la part superior per suar sense parar. La temperatura no és excessivament elevada, o si més no a causa de la baixa humitat, es fa força suportable. Ara bé, quan els finesos comencen a abocar litres i més litres d’aigua damunt les pedres roents, un vapor bullent d’aigua puja cap a la part més alta fent de la sauna una pràctica impossible per els catalans (impossible amb presencia de finesos). Després del sofriment però, et queda la pell fina, neta i relaxada com mai. Un altre dia tinc ganes de parlar sobre aquesta gran activitat nòrdica que és la sauna. Per ara aquí us deixo les fotos del viatge.

PS: Si visiteu Tampere no us perdeu el mercat municipal, és molt agradable amb coses que fan molt bona pinta!

Amb la visita dels de casa, he tingut la oportunitat de viatjar una mica més pel país i en les properes entrades destacaré els llocs més interessants. El primer d’ells és Turku.

La ciutat de Turku (Åbo en suec) va ser la capital de la regió de Finlàndia durant el regnat suec (s. XIII – s. XIX). Situada al sud oest del país, a menys de tres-cents kilòmetres de Stockholm, era el lloc perfecte per establir una capital de control i recaptació d’impostos. Precisament aquesta proximitat a Suècia va ser el motiu principal pel qual al 1827, durant el Gran Ducat Rus, El Tsar Alexandre I va desplaçar la capital a Hèlsinki, més a prop de Rússia i sobre tot més lluny de Suècia. No cal dir que no hi ha més competitivitat dins de Finlàndia que entre l’actual capital i l’antiga.

 

 

Travessada per el bonic riu Aura, el qual dona vida i divisió a la ciutat, la seva riba aglutina bona part de les atraccions. Una possible ruta per visitar l’antiga capital en un sol dia podria ser començar per la impactant catedral luterana (interessant interior), la qual està al costat d’un curiós campus universitari format per petites cases de fusta al més pur estil finlandès, que també val la pena visitar. En aquest punt si ens atrauen els museus tenim el museu Sibelius amb més de 350 instruments exposats, i el museu Aboa Vetus Ars Nova (literalment Turku Antic Art Nou). Travessem l’Aura i anem a fer un café, tenim dues opcions: Café Art (petita cafeteria que es torren el seu propi café) o la cafeteria de la biblioteca (la qual no està de més entrar a treure el cap). Un cop reposats, emprenem el viatge direcció nord cap a Logomo, la seu de les activitats programades per La Capital Europea de la Cultura 2011. Allà podrem visitar exposicions i espectacles. Baixem cap a la plaça central i carrer comercial per acabar vorejant el riu fins al castell.

Vull destacar el Hostel Turku, ja que és un dels millors que he estat mai: barat comparat amb els preus del país, net i agradable. També vull comentar la proximitat de la ciutat a les illes Åland, que juntament amb l’arxipèlag, són una bona opció pels mesos d’estiu. Per els visitants amb canalla hi ha Naantali, un parc d’atraccions dedicat als personatges de dibuixos animats Moomins, que queda prop de Turku.

Per cert, com podreu veure a les fotos, els trens a Finlàndia són cars però són comodíssims, amb zones habilitades per jugar els nens, servei de begudes i menjar, butaques amples, cabines per trucar amb el mòbil sense molestar als demés i endolls de 220v pels portàtils.

 

 

 

Porvoo

Aquest cap de setmana he estat a Porvoo (Borgå en suec), la ciutat de les casetes de fusta. Sense cap mena de dubte, dels llocs més bonics que he visitat des de que estic aquí.

Com no es cansen mai de dir els seus habitants, Porvoo és la segona ciutat més antiga de Finlàndia, només superada per Turku, però no és ni de bon tros de les més grans del país. Amb menys de cinquanta-mil habitants, un seguit de casetes de fusta, la majoria d’elles de planta baixa, van enfilant un petit turó just al costat del riu. El cim del turó és coronat amb la imponent catedral luterana, un edifici no molt diferent de les altres cases però de dimensions desmesurades.

La catedral ha estat parcialment destruïda en diverses ocasions; primer pels Danesos, després pels Russos en tres ocasions i finalment per uns joves del poble. El 29 de maig de 2006, el foc provocat per uns brètols va cremar la immensa teulada de fusta del temple, deixant-lo descobert, però amb l’estructura suficientment en bones condicions com per poder-la tornar a reconstruir.

El que fa de Porvoo una ciutat realment important són dos fets destacats de la història del país que van succeir en la petita localitat a principis del segle XIX: el naixement del gran poeta Runeberg i la confirmació de la nova constitució finesa per part del Tzar Alexandre I de Rússia, la qual convertia Finlàndia en el Gran Ducat Rus.

També és el lloc de naixement de Sami Hyypiä, el gran defensa del Liverpool.

A Porvoo hi vàrem anar amb la Mireia, que em va venir a veure en un viatge llampec, i un cop allà ens vàrem trobar en Nando i el seu germà, un company de Terrassa que també estava de visita. Al Flickr de Suomiant podeu veure les fotos.

 

PD: Ahir se’m va fer tard i vaig matar el post molt ràpid… Només volia afegir que per tots aquells que tingueu pensat pujar a visitar Finlàndia, és molt aconsellable passar-se per Porvoo ja que és realment bonic i queda a prop de Hèlsinki. Durant l’hivern s’hi pot anar amb bus des de l’estació de Kamppi, al centre de Hèlsinki. El viatja dura 1 hora i val uns 20 euros (14 pels estudiants). Durant l’estiu també s’hi pot arribar amb un romàntic tren de vapor, que tarda una mica més i desconec el preu. Un cop allà podeu visitar la Casa i el museu del poeta Runeberg, la Catedral per suposat, també hi ha una xocolateria molt mona on es pot veure el taller i observar com treballen el cacau, bars a la vora del riu (això si no està congelat!) i algunes rutes per caminar enmig del bosc. Definitivament Porvoo és un must see del sud de Finlàndia.

 

Discos del 2010

Aquests són els discos que més m’han agradat del passat 2010:

 

Brothers de The Black Keys

My Beautiful Dark Twisted Fantasy de Kanye West

Teen Dream de Beach House

Contra de Vampire Weekend

High Violet de The National

Band of Joy de Robert Plant

Le Noise de Neil Young

The Archandroid de Janelle Monáe

Congratulations de MGMT

Becoming a Jackal de Villagers

 

Una menció especial per els discos de LCD Soundsystem, Deerhunter, Big Boi, Jamey Johnson, Laura Marling, Perfume Genius i Edwyn Collins.

Prometo dedicar la pròxima entrada del bloc a alguna cosa relacionada amb Finlàndia…

Per cert, he escoltat els dos temes del nou disc que han avançat els Manel i… ai ai ai!

 

 

 

Cada cop estan més fins aquesta gent. Simplement genial.

 

 

Sense comentaris.